Qui va inventar l’ascensor (Elisha Otis, Werner von Siemens…) no s’adonà que acabava d’encetar, ni més ni menys, tot un gènere literari, singular, genuí. Els ascensors són un món, literari. Si pensem en els ascensors dels gratacels, encara més: serem davant un univers, de ficció. Però això són figues d'un altre paner, inabastable per a la meua experiència de ciutat mitjana. Els ascensors de les urbs són capsuletes d’històries fugaces, de relats breus, sexagesimals. Un trajecte en ascensor dura el que dura una vida, és a dir, un pet de conill.
Tots els llibres d’ascensor segueixen una mateixa obertura prefixada: a quin pis va?, una fórmula de cortesia, un protocol forçat, fictici (ningú pensa el que diu, ningú diu el que pensa, tot teatre) però que enganya: no d’un inici dolent o conegut se segueix un tràmit de ploma rudimentària i taciturna. Tot un món s’amaga en aquell buit de vida, qui té paciència i puja i baixa, beu l'elixir dels paradisos perduts i secrets. Allò que a simple vista sembla un trànsit fugaç, és l'encreuament d'infinitat d'històries, sols s'han de saber captar els moments i donar-los una entitat amb el llenguatge.
Ascensors?, hi ha qui aprofita per llimar-se les ungles; per fer-se la clenxa perfecta amb l’espill; a l'espill, l'alter ego que busquem sense descans; per olorar el perfum que s’ha flitat el de davant; per somicar amb la cançó que escolta a través dels auriculars perquè li recorda no sé quin amor; per escoltar la conversa de les marujes del 6é; per fantasiejar amb l’oficinista del departament de comptabilitat; per pensar si l’empastrada de maquillatge que s’ha arreat aquesta!; per recol·locar-se el piu i l’ouera amb la mà bona i per dins de la butxaca del pantaló perquè es pensa que ningú el veu però tothom s'adona de la tocata; per emetre una breu carraspera, que és el que toca perquè ho ha aprés del pare; per apropar-nos, de nou, a l'espill i llançar-hi una bafarada per comprovar si aquell dia l'halitosi ens neguiteja, i deixar un baf impregnat que desenterra ditades, lletres, formes i missatges anteriors inquietants…
L’autenticitat del gènere ascensorístic rau precisament en això, en la multiplicitat exponencial d’històries que se’n deriven; un cop s’obrin les portes, entren i ixen els personatges, una teranyina infinita de pensaments, paraules, mirades i sensacions tixen milions i milions d’escenes irrepetibles i concatenades. És un efecte papallona a petita escala, perquè li basta un metre quadrat i escaig per provocar un terrabastall allí mateix, amunt i avall, en sentit vertical. No hi ha final de trajecte, res acaba, tot es transforma, muta sense fi. El que s’ha vist, s’ha escoltat, s’ha sentit a l’ascensor, no acaba amb l’arribada al pis desitjat i la tancada de porta, ja forma part del bagatge personal i cultural dels ocupants. Els ascensors són escola, bar, església, es resen parenostres perquè no s’ature, es blasfema de barra i colze i es reben lliçons magistrals instantànies, tot d’una.
La imaginació que propicia un viatget de segons en ascensor fulmina les millors marques dels plusmarquistes de la fantasia que encara no han explorat aquest tast. Les històries d’amor comencen als muntacàrregues humans, també n’hi acaben, tot és possible en aquell quadrat impulsat per trenes de fil acerat. Pose un ascensor en la seua vida i no li caldrà mai més anar al psicòleg. Els ascensors són agents socialitzadors. Hi ha gent que fa vida a l’ascensor, gràcies a ell; pica botonets amunt i avall, l’alto, s’espera, deixa un filet de porta obert, hi para orella envers el buit de l’escala, sent que algú entra per la porta principal i pica ràpid el de la planta baixa: quin gustet, a veure qui és i què conta hui. Terapèutic, ja ho crec. Mai ha estat, l’ascensor, únicament continent, com hom pensa, és alhora contingut. No se saben l’un sense l’altre. És un tot en continu canvi. Ascensors, transportadors cap a mons de fantasia. A quin pis va?, és preguntar no menys que per quin univers de somni ens enfilem.
Per què la gent es mira els peus quan puja o baixa amb ascensor? Què hi pretén, traure petroli de sota les soles, dur un bitllet de 500€ enganxat? Per què la gent gira i regira el clauer que porta enredat entre els dits i mira les claus com qui descobreix un gran tresor? Per què la gent parla de la xafogor del dia o de les pluges que han arribat sense avisar o de quin dia de vent (els factors metereològics són temes molt visitats)? Per què lligen, totes i cadascuna de les vegades que hi entren, l'enganxina de les revisions tècniques periòdiques de la Generalitat, si se les saben de memòria? Que no veuen que un ascensor és el santuari dels mons imaginats!? Xe, sigueu més originals, coi. Em trau de polleguera quan a algú li obsessiona resseguir amb el dit un perfil o un ratllat de la paret de l’ascensor, i allà va, avant i arrere, sense dir ni pruna, amb cara de beneit. Per l’amor de Déu, que estem escrivint els episodis més ben quadrats de la història creativa, poseu una mica més d’èmfasi.
La gent s'avergonyeix, quan és multitud, de pujar amb ascensor, tothom mira al sostre o al terra, no sabem què dir, i si obrim la gola és per dir el que no vol escoltar ningú. I com canvia quan anem sols!! Ens moquem amb els dits, neteja general de lleganyes, erupcions cutànies, fem ganyotes juganeres o de model a l'espill, ai, els cabells esbullats, les fèmines es pessiguen les galtes perquè esdevinguen rogetes (el L'oréal casolà) i s'allisen (!) les arrugues, ostres que s'obri la porta i m'enxamparan fent la poca-solta! Però pitjor és el soroll d’un marrec fent bombolles amb un xiclet, que en fa 16 en 15 segons, tot competint. Heu intentat mai un coit a dins? Si ho feu, que siga a la matinada, entre setmana i a l’hivern: no serà interruptus, us ho assegure, això sí, no oblideu de picar el botó d’aturada i bloqueig, que la gent es comboia de seguida amb segons quines estampes animals i us poden donar un ensurt ja sabeu per on.
¿Què em dieu d'aquells que fan toquets a la porta metàl·lica amb aquelles ungles de vidre que tenen, i són capaços fins de taral·larejar amb els dits un fragment de cançó? O la mort personificada: que algú amb qui ens creuem al rebedor de l’entrada amaga una barreja de rialla i salutació de vergonya (si li’n queda) perquè s’ha bufat i ens ha deixat el regal de fortor tancadet i amb un llacet dins la capseta que és l’ascensor. Però si hi ha una tortura no és altra que el telèfon mòbil d’on surt un politò de Manolo Escobar o l’himne d’Espanya. Agafe’l, samaruc, agafe’l, que ja l’he sentit, no cal que es retarde deliberadament per recordar-me que ens tenen ocupats fins i tot per telèfon i dins d’un ascensor. ¿I aquella senyora que vol ficar deu bosses de El Corte Inglés, la bossa personal de pell de Tous ancorada a l'avantbraç, la néta, el nét, llurs motxilles, el gos llepafigues que t’olora les cordoneres de les sabatilles i porta al cap una cueta nugada amb goma de monyo per a persones, no per a gossos, i no contenta amb l’atropoll et mira com dient: ai, fadrinet, que em tiraràs una maneta amb les bosses fins al replà? I tu amb cara de he!, he! Un ascensor és, solament pot ser una sola cosa: literatura en estat pur.
També, i com no podia ser d’altra manera, els elevadors de persones són l'escenari de la presa de decisions més insòlites i transcendentals, personals i col·lectives; les invasions i ocupacions militars s'acorden a l'interior dels ascensors (de l'edifici de l'ONU, és clar) i se signen a la comuna, mai a la sala de plenaris; els crims més bèsties s’han gestat als ascensors, aquella sensació d’inèrcia vertical fa que els pertorbats i malànimes hi prenguen les decisions finals més difícils i irreversibles. Sí, ho faré aquí, així i faré servir això, ja està bé! I amb el sotrac de la parada en planta de l’ascensor no hi ha volta enrere, ara és el moment!
Cada vegada que s’atura i s'avaria un ascensor durant una hora amb gent intel·ligent a dins —fet, ara per ara, força infreqüent— s’escriu una obra mestra: hores i hores tancats donen per a molt; l’últim Nobel de literatura va quedar tancat durant quatre hores en un ascensor de fabricació catalana (Ascencat, SL) fa uns anys, en el cor de Barcelona, i tan profundament marcada va quedar l’ànima d’aquell mortal que mai tornà a ser el mateix. Al cap i a la fi ens deu, a nosaltres, la seua font inesgotable d’inspiració 100% catalana. Encara hi ha qui diu, emprenyat, que els ascensors són espais de contingència fútil. Feu-vos fotre, ridículs!; no queda sensibilitat ni tacte, hui en dia.
Em va passar un dia que, de pujada al cinqué, vaig mantenir una conversa amb un veí del sisé, però parlàvem entre rajos, entre els rajos de la roda davantera de la meua bicicleta que anava en posició vertical encallada en aquell reduïdíssim espai. Ell a un costat i jo a l’altre. Com a figues en quintals, però satisfet, els 20 segons que va durar la pujadeta van fer efecte.
—Que ets de Benimaclet?
—No, d’Alacant.
—Però d’Alacant ciutat?
—No, de Crevillent.
—Ah, molt bé, molt bé. Cric-crac, les portes antigues de seguretat interior s’obrin. Trac la bici. —Adéu, adéu.
—Adéu, bon dia.
I ja veus, per a un article. Ai, si haguera pogut aturar l’ascensor amb bici dins inclosa, durant mitja hora, quin best-seller tirànic que hauria parit abans de morir d’atac de claustrofòbia, tu. Estan matant el gènere, però, amb les mesures de seguretat europees i tot allò dels intèrfons a dins de les cabines per fer rescats de celeritat indecent, quin desvergonyiment, quin atac a l’art de la ficció, a la creació literària. Bordegassos. Quan torneu a pujar hui, demà, a l’ascensor, no feu el mateix que heu fet fins ara, no em pregunteu com hem d’actuar, on mirar, què dir o no dir, però alguna cosa haurem de fer de diferent. Que no s'acabe la imaginació ni la capacitat de sorprendre'ns. O no?
—A quin pis vas, fadrí?
—Eh, no, mire, és que jo... em quede aquí dins, gràcies.
—Com dius!?
—No res, no res, prema vosté, prema, que ja m’ho faré jo.
—(Pensant) No hi ha qui entenga la gent jove.
